El pitjor amic del gos

(Traducció de l’article de Eduardo Lamazón “El peor amigo del perro” en AnimaNaturalis)

Els animals i la natura són poca cosa per a l’home quan l’home és poca cosa.Voler i respectar la vida és un privilegi de persones educades, perquè llaurar l’amor requereix esforç i intel•ligència. Els amants dels gossos , els que estem convençuts que els animals tenen drets, ens debatem en un mar d’aigües crespades per tal de véncer la indiferència i la crueltat, patrons sempiterns del tracte que l’home els proveeix.(......)La grandesa d’un home – la de vosté i la meua, si de cas podem aspirar-ne- està en ser bondadós podent ser malvat, perquè ser bo quan algú està acorralat o no té possibilitat d’escollir, no té mèrit. Ser piadós amb els sers físicament i intel•lectualment inferiors és un imperatiu moral pel superior, si no, no és superior. És per contra, un disbarat d’arrogància que col•loca la seua espècie, perquè sí, per damunt de totes les altres que habiten el planeta.És il•lògic i immoral, és vergonyós per la nostra espècie que sent el gos el millor amic de l’home, siga l’home el pitjor amic del gos. La majoria des homes torturen per crueltat, per indiferència, per ignorància, per estupidesa o per sàdic plaer a quasi tots els gossos del món. Cap d’aquestes actituds són un ornament per qui les exerceix. Solen dir “al cap i a la fi sols és un animal”, expressió irreflexiva i mesquina amb la que els neguen tots els drets. En aquests temps difícils per la bondat i per l’optimisme, temps de cors avariciosos i esperits devastats, em diuen a sovint que és pueril parlar de gossos que pateixen: “Per què et preocupa el benestar dels gossos si hi ha tants xiquets famolencs?”, és allò que escoltem tots els defensors dels animals cada dia. Es pretén que són dos problemes diferents, un els xiquets i altre els gossos. Jo crec que és un únic problema que es redueix a la crisi de l’home i dels temps en què vivim. El planeta dóna aliment pel xiquet i pel gos, però no el porta a les seues boques. Són els seus pares i els seus amos, els seus governants i els seus pastors,els seus líders i els seus il•lusionistes els que fan el mal repartiment dels béns i la justícia. No sols els xiquets i els gossos necessiten ajuda i amor. Hi ha ancians, sers famolencs, individus malalts, homes tristos, solitaris, empresonats o addictes a les drogues que mendiquen la seua quota de solidaritat. I no és llevar-li l’aliment als gossos per donar-li a d’altres desemparats la solució miraculosa per tots els mals. Res es solucionarà en el món de l’egoisme i la perversitat mentre la consciència de la humanitat no camine per altres rumbs. Mai he vist un gos vagant pels carrers buscant a qui mossegar, mai he vist un lleó traslladant-me des de la selva per furtar-li la vida a un ser humà de la ciutat, ni a un bou cercant una plaça i a un subjecte “vestit de llums” per envestir-lo. És l’home qui paleja el gos, qui l’amarra amb cadenes, l’aïlla i li nega l’aigua, i després li diu “gos assassí” quan l’animal reacciona defensant-se.L’insubornable fidelitat del gos, que no coneix el més fidel dels homes, paga massa car el rosegó d’amor que de vegades rep. Els gossos udolen la seua pena eterna, mentre els homes obtusos fan eterna la pena de viure en l’obscuritat. Sembla que s’alcen cada matí a buscar bens, benestar, recursos, però tot ho fan malbé. Han canviat l’amor pels diners i el bon nom per l’èxit. No respecten al riu, a l’arbre, al gos, al veí, a l’amic, i alguna que altra vegada diuen que no comprenen per què no hi ha justícia, per què no hi ha pau. Malaurats gossos. Malaurada humanitat.