Tots Sants

Avui és un dia com qualsevol altre per pensar en la mort. Sembla que el fet de ser un dia assenyalat per tradició cultural ens fa caure en el tema, encara que el caire festiu per a alguns i d’obligació social per a d’altres li lleva cert grau de profunditat i dramatisme.
És una més de les vessants socials de la mort. També ho és el concepte en sí mateix i l’expressió emocional davant la mort. Aprenem els significats dels valors familiars transmesos, de les experiències socials i de certes directrius cultural i religioses. Trobe que tot i això , o amb això, hi ha una vivència interna, profunda, quasi inconscient que la converteix en quelcom individual.

Aquesta educació social (encara que determinada també per la pròpia evolució psicològica) la que va construint el nostre concepte de la mort.
Primerament , pels més menuts és un esdevenir natural lligat a l’ancianitat o la malaltia. Es aleshores un fet puntual, com ho es nàixer, créixer, vore, menjar o dormir. La consciencia està exempta de cap altra implicació (ni dolors, ni melangia, ni patiments).I a més a més és un a circumstància comunament aliena.
Després apareix una fase màgica; la mort esdevé misteri , i potser quasi una il·lusió: pots anar al cel a jugar amb els núvols, on mai hi ha qüestions per enfadar-se o plorar, on tothom és bo, i fins i tot et poden posar unes grans i lluentes ales blanques. Tal vegada, t’espera un mag i amb una vareta màgica et convertirà en una altra xiqueta o en una tendra gosseta que torna al món i pot viure noves experiències.
Més endavant és quan arriben les faules dels horrors infernals. Els xiquets i les xiquetes comentàvem amb morbositat les històries de Marieta que venia a furtar-nos el fetge, o els morts del còlera que ens visitaven convertits en espectres monstruosos. Entre rialles, però atemorits i de vegades amb el cor bategant. Comença, aleshores, la introducció dels xiquets i xiquetes en les manifestacions socials entorn la mort, encara que majoritàriament, tenen un caràcter festiu. Són les primeres visites als cementeris els dies de tots sants on l’infant percep un lloc , encara que inquietant, meravellós : tot ple de flors de mil colors i formes, làpides brillants amb fotos i inscripcions que motiven la curiositat, un lloc on tothom va mudat i es saluda,. A més a més la tradició cultural permet activitats molt divertides com aquella de “La hora del quijal” on els xiquets i xiquetes van per les cases dels veïns i els donen fruïts de la tardor , dolços o dinerets.
Un temps després serà el moment d’ aquelles famoses pel·lícules que en arribar l’adolescència semblaven quasi un ritus : exorcismes, cases maleïdes per esperits , morts vivents, històries de joves assassinats .....que posaven imatge horripilant als esperits i els dimonis que ens havien acompanyat fins ara. Encara el que destaca es el sentit quasi lúdic, de repte.Altres històries de joves que perdien familiars, morts accidentals o tràgiques històries d’amor o guerra ens completaven una visió tràgica, però sensiblera i novel·lesca que no tenia molt a veure amb el nostre xicotet món. Per a gran part de nosaltres era una entitat abstracta sobre la que començàvem a reflexionar. És l’època dels primer raonaments ètics.

La consciència de la mort com un fet veritablement inquietant, terrible, com patiment, amenaça i pèrdua arriba potser prompte. Són aquells primers moments en que te n’adones que els majors ho tracten amb secret, amb por, com tabú.. Són les primeres experiències en que prens contacte directe amb situacions de dol , de tristesa . Són les primeres vegades que sents la impotència amb el dolor o amb la decrepitud.

A la joventut i la maduresa les experiències de la vida de cadascú determinaran la seua consciència sobre la mort. S’afegeix en aquest temps la idea de la necessitat de la mort. De tota manera, desitjada o temuda es considerada en sí mateixa com a negació. Àdhuc aquells qui creuen en una altra vida després de la mort no mostren si no una pretensió de refutar la nostra mortalitat.

(Xest a 1 de Novembre de 2007)