Al hilo de la entrada anterior ("Pienso, luego existo"), os dejo un genial cuento de Rodari que redescubrí hace unos días en el Blog l'Aixeta:MOLTES PREGUNTES
Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no és cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d’aquell nen.
Preguntava, per exemple:
-Per què els calaixos tenen taules?
La gent se’l mirava, i potser responia:
-Els calaixos serveixen per a posar-hi els coberts.
-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.
La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:
-Per què les cues tenen peixos?
O bé:
-Per què els bigotis tenen gats?
La gent brandava el cap i se n’anava per les seves. El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una llibreta; després, reflexionava per trobar la resposta, però no la trobava.
Escrivia, per exemple:
“Per què l’ombra té un pi?”
“Per què els núvols no escriuen cartes?”
“Per què els segells no beuen cervesa?”
De tant escriure preguntes li venia mal de cap, però ni se n’adonava. També li va créixer la barba, però no se la va tallar. Al contrari, es preguntava: “Per què la barba té una cara?”
En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perquè de menut s’havia acostumat a posar-se els mitjons del revés, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-se’ls del dret; i vet aquí per què no havia pogut aprendre mai a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com ell.
Preguntava, per exemple:
-Per què els calaixos tenen taules?
La gent se’l mirava, i potser responia:
-Els calaixos serveixen per a posar-hi els coberts.
-Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en canvi no sé per què els calaixos tenen taules.
La gent brandava el cap i se n’anava. Un altre dia preguntava:
-Per què les cues tenen peixos?
O bé:
-Per què els bigotis tenen gats?
La gent brandava el cap i se n’anava per les seves. El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan va ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d’una muntanya i es passava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una llibreta; després, reflexionava per trobar la resposta, però no la trobava.
Escrivia, per exemple:
“Per què l’ombra té un pi?”
“Per què els núvols no escriuen cartes?”
“Per què els segells no beuen cervesa?”
De tant escriure preguntes li venia mal de cap, però ni se n’adonava. També li va créixer la barba, però no se la va tallar. Al contrari, es preguntava: “Per què la barba té una cara?”
En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perquè de menut s’havia acostumat a posar-se els mitjons del revés, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-se’ls del dret; i vet aquí per què no havia pogut aprendre mai a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario